- Presentació
- Art visigot a Hispania
- Santa María de Quintanilla de las Viñas (Burgos). Context i localització.
- Arquitectura
- Planta, alçat, materials. Elements interiors i exteriors.
- Comparació: San Juan de Baños, San Pedro de la Nave, Santa Comba de Bande.
- Escultura
- Relleus exteriors
- Relleus interiors
- Restes conservades
- Conclusions
miércoles, 5 de junio de 2013
Índex
0. Presentació
Benvinguts al nostre bloc.
Som quatre estudiants d'Història de l'Art de la Universitat de les Illes Balears (UIB), i aquest bloc forma part de les classes pràctiques de l'assignatura "L'art de l'Antiguitat Tardana del segle IV-X".
Vista actual, "Ermita de Santa María. Quintanilla de las Viñas (Burgos)", per paula_gm (flickr)
Aquest és un espai que dedicarem a l'església de Santa María de Quintanilla de las Viñas, situada a la província de Burgos. Avui dia es conserva la capçalera del que fou aquesta església visigòtica (segle VII). L'anàlisi tant de les característiques constructives i arquitectòniques com del seu programa escultòric ens permetrà conèixer una mica millor aquest monument, un dels exemples més significatius de l'art altmedieval hispànic.
Som quatre estudiants d'Història de l'Art de la Universitat de les Illes Balears (UIB), i aquest bloc forma part de les classes pràctiques de l'assignatura "L'art de l'Antiguitat Tardana del segle IV-X".
Vista actual, "Ermita de Santa María. Quintanilla de las Viñas (Burgos)", per paula_gm (flickr)
Aquest és un espai que dedicarem a l'església de Santa María de Quintanilla de las Viñas, situada a la província de Burgos. Avui dia es conserva la capçalera del que fou aquesta església visigòtica (segle VII). L'anàlisi tant de les característiques constructives i arquitectòniques com del seu programa escultòric ens permetrà conèixer una mica millor aquest monument, un dels exemples més significatius de l'art altmedieval hispànic.
lunes, 18 de marzo de 2013
1. La Hispània Visigoda.
A Hispània, l'arribada dels visigots es coneix a partir de l'any 415
després de que ja fos invadida per altres pobles germànics com els
vàndals o els sueus, però cal destacar que el seu assentament
definitiu no es produirà fins al 507 aproximadament després de la
Batalla de Vogladum. Aquesta arribada dels visigots es produeix per
l'ajuda demanada per part de l'Imperi Romà d'Occident per tal de
frenar l'avenç de les conquestes dels vàndals, els sueus i els
alans.
Després de la derrota, els visigots s'estableixen a la Península
Ibèrica, la qual controlen parcialment a excepció de la zona
nord-oest que seguia a mans dels sueus i la cornisa cantàbrica al
complet. Les zones més poblades són les Mesetes possiblement per un motiu estratègic front els sueus i els francs.
 |
| Mapa de l'Hispania Visigoda al principi del segle VI per Jaume BG (Viquipedia) |
 |
| Canvis geopolítics de la Hispania Visigoda, anònim (txec.cat) |
A l'arribada dels visigots a la Península Ibèrica, aquests segueixen la pràctica religiosa del cristianisme arrià i no serà fins al 589 amb la conversió de Recared al catolicisme que tota la comunitat s'unirà a aquesta pràctica. Per la
pràctica litúrgica s'utilitzaran esglésies que comptaven amb una
separació en dos grans espais: la zona aproximada a l'altar es
reservava pels clergues i aquells que podien participar en
l'eucaristia, mentre que a l'altra banda s'hi situaven els fidels
separats per la seva condició. En la majoria de les esglésies, al
costat del cor, era usual trobar una cambra a cada costat que servia
per guardar objectes de la pràctica litúrgica. Els accessos a
l'església quedaven tancats per un nàrtex i un pati porticat. En
quant a la decoració d'aquests espais, les esglésies més austeres
mostraven una simple ornamentació amb pintures murals mentre que les
de major rang també s'ornamentaven amb tot tipus de motius
escultòrics i peces d'orfebreria.
VVAA [1996], Historia del Arte: La Edad Media, Toledo, Alianza Editorial, 1996.
miércoles, 13 de marzo de 2013
2. Context de l'obra I
L'església que ens ocupa, Santa Maria de Quintanilla de las Viñas,
es troba a Burgos, a les antigues terres pertanyents a Lara. La
problemàtica per ubicar-la cronològicament és constant, són
diversos els autors que la ubiquen per diversos motius o bé a època
visigoda o a època de repoblament o mossàrab. Tot i que hem trobat
manuals que suggereixen el segle IX o X, pareix que s'assenta la idea
de que pertany a finals del segle VII o principis del VIII ( sobretot
per qüestions tècniques; tipus de mur, sistema de engatillat, etc)
Estaríem doncs davant una església construïda molt poc abans del
derrocament del regne visigot.
Dins, el subarpatats cronològics del visigot hispànic, la nostra
ermita es troba al període denominat gòtic-catòlic (586- 711).
Ens situarem al context, aproximant-nos a l'ermita mitjançant algunes dades històriques: Després de la mort del rei Leovigildo, potent partidari de l' arrianisme, i possiblement també de mantenir el regne estructurat en dos status god e hispànic. El seu successor Recaredo, va tenir al seu regnat com objectiu primordial l' aproximació d'ambdós contingents, la fusió d' hispànics i gods en una mateixa nacionalitat. Això ho va dur a terme mitjançant cambis transcendentals: unificació religiosa, establiment d'un nou principi jurídic,etc
Ens situarem al context, aproximant-nos a l'ermita mitjançant algunes dades històriques: Després de la mort del rei Leovigildo, potent partidari de l' arrianisme, i possiblement també de mantenir el regne estructurat en dos status god e hispànic. El seu successor Recaredo, va tenir al seu regnat com objectiu primordial l' aproximació d'ambdós contingents, la fusió d' hispànics i gods en una mateixa nacionalitat. Això ho va dur a terme mitjançant cambis transcendentals: unificació religiosa, establiment d'un nou principi jurídic,etc
El panorama espanyol per tant durant aquesta centúria és
considerablement positiu i es viu un ambient de prosperitat que es
reflexa a les ciutats. En aquest clímax es produeix un renaixement
cultural ( representat entre altres per San Isidoro de Sevilla) que
ostenta un principi de fixació a la cultura antiga i crea escoles
per tot el regne en les quals predica als clàssics cristians.
Aquest és un tret que també va col·laborar a la unificació hispanogoda i a l'abandonament dels visigots de les costums pròpies que varen mantenir durant el període arrià ( des de la configuració del regne fins l'any 586).
Aquest és un tret que també va col·laborar a la unificació hispanogoda i a l'abandonament dels visigots de les costums pròpies que varen mantenir durant el període arrià ( des de la configuració del regne fins l'any 586).
lunes, 11 de marzo de 2013
Context de l'obra II.
La nostra ocupació en aquest espai, s'ubica a les esglésies de la segona meitat del segle VII, emmarcades sovint baix el títol de l'esplendor de l'estil. Fent referència concreta a l'església, la primera constància escrita que tenim data de l'any 879 del Cartulario de San Pedro de Arlanza, relativa a la restauració de l' església per part de Gundisalvo Télliz, comte de Lara. A més a un dels capitells de l'àbsis hi ha referència als benefactors de la seva refundació i restauració. Es menciona a Flamola, esposa de Gundisalvo Telliz, que va viure a finals del segle IX i emparentava amb la família del comte Fernán González, es relacionada amb institucions pies i es menciona en qualque document com Domina Flammola o Flamona.
Durant L'edat mitjana l'església depenia del Monasteri de San Pedro de Arlanza. Pareix que l'església va estar en peu fins al segle XIV, després de la caiguda L'abat d' Arlanza, manà retirar d'allà les restes de varis familiars dels comtes de Castella.
Als relleus que més tard treballarem, també es troben possibles referències al mateix comte de Castella i al rei de Lleó.
Bibliografia:
OLAGUER FELIU, Arte medieval español hasta el año mil, Madrid: Encuentro, 1998.
YARZA JOAQUIN, Arte y arquitectura en España ( 500-1250), Madrid : Cátedra, 1990.
Bibliografia:
OLAGUER FELIU, Arte medieval español hasta el año mil, Madrid: Encuentro, 1998.
YARZA JOAQUIN, Arte y arquitectura en España ( 500-1250), Madrid : Cátedra, 1990.
domingo, 10 de marzo de 2013
3.1 Aspectes formals sobre l'arquitectura de Quintanilla.
La imatge que actualment ens proporciona l'església no suposa la totalitat de l'edifici primitiu. Només conservem la capella major i el tram del que és el transsepte.
Per la traça de la cimentació es suposa que l'església original comptaria juntament amb les restes conservades ( absis i transsepte) dues cambres adossades als extrems del transsepte i el cos de naus, aquest darrer, estaria format per tres naus dividides per pilars, essent les laterals de menor mida que la central. Les dues cambres dels extrems del transsepte, avui dia desaparegudes, tendrien una funcionalitat litúrgica, una d'aquestes seria el " secretarium", lloc de reunions religioses, i el " preparatorium" , la sagristia on es guardaven els ornaments i objectes de culte.
La separació entre la capella, de traça quadrada ( tant interior com exteriorment) i el creuer es realitza mitjançant la presència d' un arc toral de ferradura. És tracta d'un arc de ferradura en la seva cara interior i de mig punt peraltat a la seva part exterior, els brancals de l'arc estan "retranqueados" per donar espai a dos fusts de columnes que descansen sobre blocs prismàtics, i estan rematats per altres dues peces a mode d'imposta que penetren al mur ( aquí és on es troben les famoses representacions del Sol i la Lluna)
Es pot dir que l' arc de Quintanillas és d'una ferradura poc pronunciada, com és típic a l'arc visigot i en aquest cas també ho trobam, presenta un especejament radial.
 |
Imatge de l'arc toral.
Imatge extreta de http://www.turismo-prerromanico.es,
el mes de maig de 2013. Pel que fa al transsepte, està format per una nau de 3,20 m d'amplària i 10,40 de longitud, a la part central es forma un quadrat més ampli donat l'estrenyiment dels murs. És en aquest quadrat on s'obri l'arc toral abans esmentat de la capella major.
|
La comunicació amb la nau principal manté en peu quasi sis metres d'altura amb "mochetas" verticals, pel que es suposa que les dues naus varen estar cobertes amb armadures de fusteria, que podien formar en aquesta intersecció un cos més elevat.
Continuant amb la especulació del sistema de voltes, els restes que es conserven als murs indiquen que tant la capçalera com les naus laterals estaven cobertes mitjançant sistema de voltes.
Concretament, es pensa que l' absis mitjançant volta bufada de la que encara es conserven les arrancades i les naus laterals i possiblement el cimbori central per volta de aresta.
Tot i que s'ha d'afegir que son hipòtesis ja que resulta complicat saber exactament com estaven cobertes tant la nau central com el creuer perquè no hi ha res que possibiliti decidir si seria comptava amb volta de canó, armadura de fusta,etc.
Les darreres teories defensen que es tractava d'un edifici completament cobert amb voltes ( segons Caballero i Arce) encara que no existeixi cap dada concreta que pugui fer que considerem com segura cap possibilitat.
En referència a l'espai interior, es caracteritzava per estar molt compartimentat, per petites finestres, altes i molt estretes. A la capçalera s'obrin finestres bocinades que il·luminen l'interior i la part del creuer que queda en peu.
 |
| A la imatge podem obervar les obertures altes i estretes esmentades. També destaca la poliromía dels materials - arenisca i pedra calcària més clara-. Imatge original de http://www.turismo-prerromanico.es consulta al mes de maig de 2013. |
L'accés a l'edifici es realitzava per una porta arquitravada oberta al costat sur del transsepte. Existeix altre porta d'accés avui dia cega, situada en lo que devia ser el creuer de l'església, es a dir el punt on s'unia la nau principal i el transsepte.
En conclusió podem afegir que gràcies a les campanyes d'excavacions efectuades als voltants de la part conservada, podem conèixer la estructura completa de la església. Seria aparentment similar a la d'una basílica, encara que la ordenació interior la importància del braç del creuer dona lloc a la creació d'una església de creu llatina, en la que els espais de les capelles, el braç del creuer i la nauprincipal formen un mateix ambient ritual, sense tancaments majors que el de l'arc toral. El reste de dependències, separades per portes estretes i desplaçades cap a les cantonades, formaria espais secundaris, amb funcionament ocasional aliè a la litúrgia fonamental.
Bibliografia:
Huidobro Serna, Luciano, Ermita de Santa María en Quintanilla de las Viñas, Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Burgos. http://dspace.ubu.es:8080/e-prints/bitstream/10259.4/354/1/1133-9276_n021_p238-242.pdf
Orueta, Ricardo de, Informe académico acerca de Santa María de las Viñas, Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Burgos.
http://dspace.ubu.es:8080/e-prints/bitstream/10259.4/424/1/1133-9276_n029_p483-491.pdfHuidobro Serna, Luciano, Ermita de Santa María en Quintanillas de las Viñas : continuación. Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Burgos. http://dspace.ubu.es:8080/e-prints/bitstream/10259.4/357/6/1133-9276_n022_p266-268.pdf
3.2. Comparació (Arquitectura)
Santa María de Quintanilla, San Juan de Baños, San Pedro de la Nave i Santa Comba de Bande.
Aquí no farem una anàlisi específica de les tres obres que hem triat per posar en paral·lel amb la de Quintanilla. Precisament, es tracta de fer una millor anàlisi de l’església que ens ocupa, per mitjà de la seva comparació amb altres. Així coneixem millor el context i el paper que en aquest ocupa l’església de Santa María. Tampoc ens pertoca exposar ara, perquè ja ho hem fet, les característiques de l’art de l’època. Tot i això, sí que caldrà fer breus incisos. Així doncs, establirem un conjunt de semblances i diferències entre aquestes quatre construccions.
Per començar, hem de fer referència als punts en comú que s’estableixen entre aquestes quatre obres. Encara que sembli una obvietat, no podem deixar de dir que, de la mateixa manera que Santa María, les altres tres edificacions escollides són esglésies (hispàniques), també de la segona meitat del segle VII. Olaguer-Feliu (1998: 79) les defineix com “esglésies d’ubicacions aïllades, enfora de les seus episcopals i, fins i tot, dels nuclis urbans de menor importància. (...) Tot i això, són peces capitals, i fidel reflex de com havien de ser les de les grans ciutats del moment”. I afegeix, “sobre totes les bases, influències i aportacions del segle VI, i amb totes les fixacions d’arquetips durant la primera meitat del segle VII, es desenvolupa durant la segona meitat d’aquest segle i principis del següent un període (...) considerat com el genuí art visigot espanyol”.
Així doncs, tenim un marc comú, és evident, tot i les diferències que més endavant apuntarem. Pel que fa a les similituds, a més del que ja hem citat, ens trobem amb característiques constructives compartides. És el cas del “bellíssim paredat”, en paraules de Palol (1968: 116), propi d’aquestes construccions. Un paraments “de grans carreus perfectament enquadrats (...), col·locats en sec, amb una estranya precisió de tradició evidentment romana”.
Per concloure aquesta part hem de mencionar un tret característic important de totes quatre esglésies, i és la seva estructura tancada i obscura, que confereix a l’espai un mateix ambient de recolliment. De la mateixa manera, les seves dimensions reduïdes i el gruix dels murs permetia aixecar cobertes de volta.
En l’apartat de les diferències, ens centrarem en les característiques que presenten les quatre esglésies pel que fa a la seva planta. Aquest és un aspecte que bona part de la bibliografia destaca -pel que fa a les seves característiques arquitectòniques-, ja que es viu (segona meitat del segle VII) un moment que marca el canvi o pas d’un tipus de planta a una altra. Diu Palol (1968: 114): “inventariant els pocs edificis que ens han arribat, observem innovacions evidents en les seves plantes i estructures, al costat d’una persistent permanència d’allò més elemental i clàssic anterior, com puguin ser, per exemple, les plantes basilicals”. Així, se sol diferenciar entre la persistència de les plantes basilicals, i la novetat que suposa la introducció d’un espai intermedi per al creuer, o l’aparició d’ales laterals com a prolongació d’una nau transversal. A més de plantes centrals amb l’aparició de transsepte o creuer (cruciformes).
Imatges extretes de la plana web 'ArteHistoria' (http://www.artehistoria.jcyl.es/), consultada durant el mes de març de 2013.
L’església de San Juan de Baños de Cerrrato (a la província de Palència) -que, per una altra banda, és l’únic exemple del qual es té certesa de la seva cronologia (any 661) gràcies a una inscripció lapidària-, és una de les millors mostres de planta basilical. De la seva estructura original conserva el pòrtic, la nau central -i les columnes que la separen de les laterals- i la capella major (la resta és fruit de reformes posteriors). Així, originalment era una església de tres naus, la central més ampla que les laterals i que sobresortia en altura a aquestes. A l’entrada hi ha un pòrtic, de l’amplada de la nau central, amb un arc de ferradura a la façana. Pel que fa a la capçalera, tenia tres naus o capelles separades. Només es conserva, d’època visigoda, la central. Així seria la planta original segons Barral (1998: 101):
L’església de Santa Comba de Bande (Ourense) -possiblement del darrer quart del segle-, d’estructura cruciforme, presenta una planta de creu grega prolongada per la capçalera en l’absis rectangular. En els quatre angles de la creu hi ha petites habitacions que es comuniquen amb els braços d’aquesta, així com descriu Palol (1968: 148). Quatre arcs de ferradura, en el centre, sostenen un cimbori, espai que es cobreix amb una volta d’aresta. D’aquest cos central surten els quatre trams de les naus. Als peus hi ha un porxo rectangular, amb dues naus als costats. Així es conforma un rectangle del que només sobresurt la capçalera.
L’església de San Pedro de la Nave (Zamora) -possiblement del darrer terç del segle-, presenta una planta rectangular, de creu inscrita, amb tres afegits rectangulars: sobresurt el presbiteri a la capçalera i dues aules o pòrtics als extrems dels braços de la creu -nord i sud- (es creu que també hi havia un porxo als peus). Així doncs, tenim una planta cruciforme a la que se li han afegit una sèrie d’habitacions annexes.
Finalment feim referència a la planta de l’església de Santa María per situar-la en relació a les que acabem de citar. Citant de nou a Palol (1968: 166), en relació a la planta de Quintanilla de las Viñas, diu que s’intenta una tornada a la forma basilical. “El temple és un intent de tornar a fórmules abandonades des de San Pedro de la Mata, conservant els assoliments del creuer, que tantes possibilitats estètiques presentava”. Així, originàriament, hi havia tres naus en estructura basilical i, a l’altura del creuer, les naus quedaven tallades per un transsepte (aquest prolongat per cambres laterals).
Aquí no farem una anàlisi específica de les tres obres que hem triat per posar en paral·lel amb la de Quintanilla. Precisament, es tracta de fer una millor anàlisi de l’església que ens ocupa, per mitjà de la seva comparació amb altres. Així coneixem millor el context i el paper que en aquest ocupa l’església de Santa María. Tampoc ens pertoca exposar ara, perquè ja ho hem fet, les característiques de l’art de l’època. Tot i això, sí que caldrà fer breus incisos. Així doncs, establirem un conjunt de semblances i diferències entre aquestes quatre construccions.
 |
| Quintanilla |
 |
| Bande |
 |
| Baños |
 |
| Nave |
Per començar, hem de fer referència als punts en comú que s’estableixen entre aquestes quatre obres. Encara que sembli una obvietat, no podem deixar de dir que, de la mateixa manera que Santa María, les altres tres edificacions escollides són esglésies (hispàniques), també de la segona meitat del segle VII. Olaguer-Feliu (1998: 79) les defineix com “esglésies d’ubicacions aïllades, enfora de les seus episcopals i, fins i tot, dels nuclis urbans de menor importància. (...) Tot i això, són peces capitals, i fidel reflex de com havien de ser les de les grans ciutats del moment”. I afegeix, “sobre totes les bases, influències i aportacions del segle VI, i amb totes les fixacions d’arquetips durant la primera meitat del segle VII, es desenvolupa durant la segona meitat d’aquest segle i principis del següent un període (...) considerat com el genuí art visigot espanyol”.
 |
| Ubicació. Senyalitzacions d'esquerra a dreta: Bande/Ourense, Nave/Zamora, Baños/Palencia, Quintanilla/Burgos. |
Així doncs, tenim un marc comú, és evident, tot i les diferències que més endavant apuntarem. Pel que fa a les similituds, a més del que ja hem citat, ens trobem amb característiques constructives compartides. És el cas del “bellíssim paredat”, en paraules de Palol (1968: 116), propi d’aquestes construccions. Un paraments “de grans carreus perfectament enquadrats (...), col·locats en sec, amb una estranya precisió de tradició evidentment romana”.
 |
| "San Pedro de la Nave * Marcas de cantero", per jacilluch (flickr) |
Hem de fer
referència també a l’ús de l’arc de ferradura, present a aquestes obres.
Citant de nou a Palol (1968: 118), “aquest és un element que s’ha fet
tradicional en l’art hispànic (...); l’arc musulmà, més tancat i peraltat que
el visigot, deriva d’aquest, que és una de les troballes de l’arquitectura
hispanoromana del segle VII”. En aquest tipus d'arc, la prolongació de l'intradós per sota del diàmetre horitzontal és, per regla general, d'un terç del radi, mentre que els extrems de l'extradós arrenquen verticalment (Schlunk: 1947, 271).
 |
| "Baños de Cerrato (Palencia). Basílica de San Juan de Baños", per rabiespierre (flickr) |
 |
| Baños. Ars Hispaniae: Historia Universal del Arte Hispánico, Volumen II. Pàgina 274. |
Per concloure aquesta part hem de mencionar un tret característic important de totes quatre esglésies, i és la seva estructura tancada i obscura, que confereix a l’espai un mateix ambient de recolliment. De la mateixa manera, les seves dimensions reduïdes i el gruix dels murs permetia aixecar cobertes de volta.
 |
| Bande (Barral 1998: 112) |
 | |
|
En l’apartat de les diferències, ens centrarem en les característiques que presenten les quatre esglésies pel que fa a la seva planta. Aquest és un aspecte que bona part de la bibliografia destaca -pel que fa a les seves característiques arquitectòniques-, ja que es viu (segona meitat del segle VII) un moment que marca el canvi o pas d’un tipus de planta a una altra. Diu Palol (1968: 114): “inventariant els pocs edificis que ens han arribat, observem innovacions evidents en les seves plantes i estructures, al costat d’una persistent permanència d’allò més elemental i clàssic anterior, com puguin ser, per exemple, les plantes basilicals”. Així, se sol diferenciar entre la persistència de les plantes basilicals, i la novetat que suposa la introducció d’un espai intermedi per al creuer, o l’aparició d’ales laterals com a prolongació d’una nau transversal. A més de plantes centrals amb l’aparició de transsepte o creuer (cruciformes).
 |
| Baños |
 |
| Bande |
 |
| Nave |
 |
| Quintanilla |
L’església de San Juan de Baños de Cerrrato (a la província de Palència) -que, per una altra banda, és l’únic exemple del qual es té certesa de la seva cronologia (any 661) gràcies a una inscripció lapidària-, és una de les millors mostres de planta basilical. De la seva estructura original conserva el pòrtic, la nau central -i les columnes que la separen de les laterals- i la capella major (la resta és fruit de reformes posteriors). Així, originalment era una església de tres naus, la central més ampla que les laterals i que sobresortia en altura a aquestes. A l’entrada hi ha un pòrtic, de l’amplada de la nau central, amb un arc de ferradura a la façana. Pel que fa a la capçalera, tenia tres naus o capelles separades. Només es conserva, d’època visigoda, la central. Així seria la planta original segons Barral (1998: 101):
L’església de Santa Comba de Bande (Ourense) -possiblement del darrer quart del segle-, d’estructura cruciforme, presenta una planta de creu grega prolongada per la capçalera en l’absis rectangular. En els quatre angles de la creu hi ha petites habitacions que es comuniquen amb els braços d’aquesta, així com descriu Palol (1968: 148). Quatre arcs de ferradura, en el centre, sostenen un cimbori, espai que es cobreix amb una volta d’aresta. D’aquest cos central surten els quatre trams de les naus. Als peus hi ha un porxo rectangular, amb dues naus als costats. Així es conforma un rectangle del que només sobresurt la capçalera.
L’església de San Pedro de la Nave (Zamora) -possiblement del darrer terç del segle-, presenta una planta rectangular, de creu inscrita, amb tres afegits rectangulars: sobresurt el presbiteri a la capçalera i dues aules o pòrtics als extrems dels braços de la creu -nord i sud- (es creu que també hi havia un porxo als peus). Així doncs, tenim una planta cruciforme a la que se li han afegit una sèrie d’habitacions annexes.
Finalment feim referència a la planta de l’església de Santa María per situar-la en relació a les que acabem de citar. Citant de nou a Palol (1968: 166), en relació a la planta de Quintanilla de las Viñas, diu que s’intenta una tornada a la forma basilical. “El temple és un intent de tornar a fórmules abandonades des de San Pedro de la Mata, conservant els assoliments del creuer, que tantes possibilitats estètiques presentava”. Així, originàriament, hi havia tres naus en estructura basilical i, a l’altura del creuer, les naus quedaven tallades per un transsepte (aquest prolongat per cambres laterals).
 |
| Barral (1998: 114) |
BARRAL, X. La Alta Edad Media. De la antigüedad tardía al año mil. Köln: Taschen, 1998.
OLAGUER-FELIU, F de., Arte medieval español hasta el año mil. Madrid: Encuentro, 1998.
PALOL, Pere de., Arte hispánico de la época visigoda. Barcelona: Polígrafa, 1968.
SCHLUNK, H. a Ars Hispaniae: Historia Universal del Arte Hispánico, Volumen II. Madrid: Plus-Ultra, 1946.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)